Respires, fas baixar l’aire a l’estómac,
intentes concentrar-te en la postura, treus l’aire; respires, els genolls flexionats,
els malucs endavant; respires, l’esquena recta, el diafragma a lloc, l’estèrnum
obert; respires… el concert és a punt de començar, i lluites per aconseguir l’equilibri
entre els teus nervis, la il·lusió, i el teu cervell en blanc intentant
recuperar desesperadament la lletra i la melodia…
Per tal de no deixar-te dominar per la por escènica,
recordes els assajos de cada dijous, com els esperes cada setmana; recordes els
caps de setmana d’assaig intensiu; els jocs; les rialles; els concerts passats;
els sopars; les comissions; els companys que ja són amics, perquè el vincle que
produeix la música és dels més forts i fidels que hi ha; la implicació que
tenim tots cap al cor i com l’estimem, encara que no tots haguem participat dels
seus vint anys, però que ens els sentim tan nostres com els més veterans;
recordes com gaudeixes de les cançons, com vas aprenent, a poc a poc, la tècnica
vocal; com progressa el cor, com anem creixent… I respires, i et vas calmant,
perquè recordes que fas allò que més t’estimes, cantar!
La directora ens mira a tots. Fa aquell gest
tan seu per indicar-nos que engeguem, i de sobte, tot desapareix: els llums, l’escenari,
el públic, el xiuxiueig d’algun amic que t’ha vingut a veure… només hi sou tu,
els companys i la directora, que ja ens dóna el to. I comencem. I saps que, a
partir d’aquest moment i fins que acabi el concert, aquest instant és nostre.
Nostre, i de la música.
—-
Agraïments a l’escriptora! L’Anna T.
Cor Trobada 