cortrobada Altres

Fi de curs

Comiat…

El curs ha arribat a la seva fi, és hora que els nens agafin unes ben merescudes vacances -no sé si el col·lectiu de pares i avis pensarà igual que jo- i que els cantaires reposin les seves cordes vocals fins al proper setembre.

Últim assaig, relax absolut i moltes ganes de disfrutar al màxim les poques notes que ens queden per cantar. Cançons noves, senzilles i fresques, que segurament haurem oblidat a la tornada de vacances però que sense la pressió de cap concert a la volta de la cantonada es fan molt agradables de cantar.

Moment estelar de la nit: hem arribat a la final de la Operació Trobada 2007, i el jurat ha de decidir qui serà la vencedora enguany. El jurat valorarà, de manera imparcial i mesurada, els següents criteris:

  • Col·locació a la cadira, en especial, les cames, llestes per a què la cantaire es pugui aixecar el més ràpidament possible a una ordre de la directora.
  • Disposició i obertura de la boca, important per a fer sortir la veu el millor possible, arribar de manera més còmoda als aguts i evitar que s'escapi l'aire pels costats.
  • Estètica, ja que en el món de l'espectacle cada dia compta més. S'ha de tenir en compte, però, que només hi ha participants femenines i que el jurat està compost només per integrants de la corda de tenors/baixos, per tant entén que pot arribar a generar bastanta polèmica.

I arriba el moment de la decisió del jurat, que… 

El jurat es veu en l'obligació d'aclarir com s'han jutjat aquests facors. El jurat valora moltíssim i agraeix encara més alguns elements estètics en forma de faldilles, vestits, escots, etc., però s'ha de tenir en compte que això pot penalitzar moltíssim també en la col·locació en especial de les cames que, si bé estètica, no respon als criteris establerts anteriorment, produint, doncs, un efecte negatiu. Per altra banda, havent vist l'exercici amb els dits de través de l'assaig anterior, el jurat ha quedat una mica decepcionat amb l'actuació de la majoria de participants, així que lamentablement no ha estat aquest cap criteri decisiu a l'hora de prendre la decisió final. Addicionalment, s'ha vist obligat a adoptar els factors P i F com a decisoris.

… no ha estat fàcil, ja que bé en uns aspectes o en uns altres, les participants estan molt igualades. Tal com ja s'ha dit, ha calgut fer l'ús dels factors P (piloteig) i F (familiar) per a declarar, com a vencedores, l'Ariadna cantaire…

(…i benvinguda!!!) 

…i la Laia, la nostra nova directora, merescuda vencedora amb unes maneres equililbrades adquirides després d'anys i panys com a cantaire en nombroses corals, i que ben segur ens ajudarà a millorar individualment i com a cor. La primera impressió, molt bona. La cançoneta de bressol que ens ha ensenyat és, senzillament, preciosa. Tant de bo les cançons que decidim fer en un futur siguin igual d'agraides! Això sí, segurament caldrà tornar a presentar-nos tots a la Laia quan reprenem els assajos al setembre, són massa noms per a un sol assaig!

No sé vosaltres, jo crec que ens espera un futur prometedor al davant. Em fa moltíssima il·lusió continuar formant part del cor, espero retrobar-vos a tots/es al proper curs.

Bones vacances a tothom!!

[@more@]

cortrobada Altres

Art al carrer

Figures escapçades i mutil·lades, cossos apedaçats, pells esquerdades i mirades cegues en escultures de mides gegantines en bronze oxidat, homenatge a una mitologia oblidada i a un art del qual només en conservem fragments, potser alguna cosa més que ara mateix no sé interpretar, símbol d'una decadència contemporània? Això i més encara és el que us espera si feu un passeig per Rambla Catalunya, entre Gran Via i Consell de Cent. Durant uns quants dies més, fins a l'1 de juliol, podreu gaudir d'algunes de les peces de l'escultor polac Igor Mitoraj.
 
 
 
Portava un temps volent anar a veure aquesta exposició, però justament ha estat la casualitat que m'ha portat avui a passar per allà sense pensar-hi. I no es que vulgui presumir d'una cultura artística que no tinc, ni molt menys. De fet, ni sabia que aquest tal Mitoraj existia o es deia així. Fa unes setmanes vaig llegir al 20 minuts una ressenya sobre aquesta exposició, que venia acompanyada d'unes fotos que em van fer recordar una escultura bastant sorprenent que vaig veure l'any passat a Cracòvia, un cap gegantí recolzat sobre un pedestal de pedra, amb la mirada buida i el rostre embenat. I, casualment, aquesta escultura o si més no una de molt semblant era la que apareixia a la foto del diari i que podreu trobar si feu un passeig per Rambla Catalunya. Com tot bon turista que es preui de ser una mica imprudent i irresponsable, allà a Cracòvia em vaig fer una foto a dintre de l'escultura treient el caparró per un dels forats dels ulls. Avui m'he quedat parat breument davant d'ella però no no he vist ningú fent el ganàpia a dins seu, així que suposo que 1) som nosaltres els únics que quan anem fora fem aquestes tonteries i els turistes que passegen per aquí són més respectuosos, 2) encara era prou d'hora com per trobar gent prou beguda com per posar-se a fer ximpleries d'aquestes o 3) aquí no tenim la bona costum d'anar a veure moltes exposicions, segur que hi passem i ni ens fixem.
 
Bé, només em queda convidar-vos a què l'aneu a veure i expliqueu què us suggereix. I si algú té ganes de fer el mico i fer-se una foto a dintre del mateix cap, endavant!

[@more@]

cortrobada Altres

Tres tipus de persones

Un es pot trobar amb gent ben curiosa món endavant. Aquest migdia sortia de la facultat de Filosofia de la UB a Ciutat Vella, després de fer la meva primera prova de validació com a estudiant de la UOC (hurra!!!), quan em va aturar un noi preguntant-me si parlava castellà. Innocent com sóc, li vaig dir que sí i em vaig aturar, pensant que seria algú que volia que l'indiqués com anar a algun lloc, tenia l'aspecte de ser algú que es mou bastant pel món. De fet, no em vaig equivocar pas tant. Es tractava (millor dit es tracta, no cal que el matem pas tan jove) d'un nano argentí (estudiant de filosofia oriental?) que es dedica a rodar món venent llibrets de filosofia oriental, "no más de una semana por ciudad, para evitar el apego". Com no, vaig caure en el parany i li vaig comprar un llibret de cuina sana per un parell d'euros, però durant la breu i interessant conversa que hi vaig mantenir em va regalar aquesta perla filosòfica:
 
"Hay tres tipos de personas en el mundo: los hay que van a un bosque y lo quieren talar, otros van a ver si encuentran una chavala (no recordo quina paraula va fer servir, però el vaig entendre perfectament) y finalmente los hay que simplemente llegan y se ponen a meditar".
 
   
 
Casualment, una de les assignatures que he fet aquest quadrimestre és de filosofia i, si bé des de formulacions diferents, m'han aparegut aquestes qüestions. Una de les coses de les que m'he adonat llegint alguns dels textos que em tocaven és que sovint busquem explicacions massa complicades a assumptes que es poden resoldre de manera molt més senzilla i poètica, com amb aquest enunciat.
 
La meva pregunta és: amb quin d'aquests tres tipus de persones us identifiqueu més?
 
A reveure!!
 
    L'enginyer ingenu

[@more@]

cortrobada Altres

Espera

Un home jove, però d'aparença i ànima envellides, seu pacientment en un banc de l'estació, esperant que passi el seu tren. Ningú no sap quant temps porta allà assegut, amb la maleta a un costat, llegint el diari i aixecant-se de tant en tant a estirar les cames. Per un motiu o per un altre, ja n'ha perdut més d'un. Bé era prenent un cafè al bar de l'estació, rentant-se i afaitant-se als lavabos o consultant els horaris o inclús s'havia quedat adormit breument en el moment més inoportú, però el temps suficient com per adonar-se que el tren que havia d'agafar acabava de marxar. Ocasionalment, algú se li asseu al costat i mira de donar-li una mica de conversa. Però ell només té interès en una cosa: saber quan passarà el seu tren. Malauradament, ningú no es queda prou temps com per arribar a establir-hi una fugaç amistat que l'ajudi a passar l'estona. Tothom sembla saber quan passa el seu tren i l'agafa en el moment adequat. De vegades es pregunta si no s'ha equivocat d'estació, si sabrà reconèixer el tren que ha d'agafar, o si de debò el vol agafar o no. A aquestes alçades, però, porta tant de temps esperant que prefereix no conèixer les respostes. L'únic objectiu a la vida és esperar, i confiar en què en algun moment arribi el seu tren i pugi al vagó adequat.

 
El temps passa i l'home jove, que en algun moment de la seva vida havia tingut algun projecte, que sabia que havia d'agafar un tren però que no va gosar de pujar-ne a cap per por d'equivocarse, s'ha fet gran.  La gent que passa per l'estació se'l mira amb una barreja de pena i curiositat. Duu la roba desgastada i antiquada, la barba mal afaitada i els pocs cabells que li queden els té esbullats, greixosos i sense lluentor. Té les cames afeblides per la manca d'exercici i amb prou feines ara si pot aixecar la maleta. Ha oblidat el motiu pel qual es troba allà, però si algú li pregunta ell respon que és el que ha fet tota la vida i no té res més a fer. Un bon dia perd el record de qui és, del seu nom, la memòria el traiciona. Deixa de saber que s'ha d'estar allà, senzillament s'aixeca i, amb l'ajut del seu bastó, amb passes curtes i insegures, surt de l'estació sense la seva maleta i torna al món del qual volia fugir tants anys enrera.
 

 

[@more@]

cortrobada Altres

Oblit

El nen que es vol convertir en pedra per ser oblidat busca un lloc vora la soca d'un arbre. Ben a prop, la remor d'un rierol el tranquilitza, no ha pogut trobar un indret més adequat. Seu, es relaxa, buida el cor i el cap i tanca els ulls. Respira cada cop més a poc a poc, sense pensar-hi. Sent la brisa recórrer la seva pell, agitar lleument la seva roba. Ben aviat, no sentirà res més que aquest aire i l'escalfor d'un sol de tarda d'estiu, però tant li farà, ja que a un nen-pedra no li molesten aquestes coses.
 

El nen-pedra protegeix un formiguer casual, que desapareixerà amb la primera pluja. L'aigua lliscarà per damunt seu i polirà la seva aspra i endurida pell. El sol i el vent l'assecaran de dia, però la rosada i el gebre el malmetran de matinada i la molsa i el líquen hi arrelaran i el cobriran. Estiu rera estiu, hivern rera hivern, la seva crosta s'esquerdarà i perdrà fermesa. Algun dia, un bocinet se'n desprendrà. Més endavant, tot ell s'esmicolarà. Algun fragment anirà a parar a la llera del rierol que fa tant de temps ha deixat de sentir. Potser l'aigua hi tornarà a passar i el cobrirà. Molt temps passarà abans que aquest petit fragment del nen-pedra es transformi, pacientment, en un bell còdol suau i arrodonit, vetejat de nacre.
 
Un dia de calor, algú vindrà a refrescar-se al rierol, remullarà els seus peus en l'aigua cristal·lina i veurà un còdol suau i arrodonit, vetejat de nacre, que li farà patxoca. L'agafarà i se'l ficarà a la butxaca, pensant que algú a qui estima li agradarà, record d'una calorosa tarda d'estiu en què va trobar-la a faltar. El tacte càlid i humit de la seva mà l'acompanyarà en un viatge més enllà del que podia haver somiat, travessarà valls i muntanyes, i rius immensos d'aigua tèrbola d'on ningú no l'hagués collit. Quan arribarà al seu destí, canviarà de mà, aquesta altra fresca i delicada, que l'amanyagarà i li donarà escalfor, si més no durant els breus instants de l'encontre. El desarà a un prestatge, vora un mirall a la tauleta de nit, on la veurà cada matí i es recordarà del dia que algú va pensar en ella en una calorosa tarda d'estiu.
 
El dia arribarà, però, en què serà oblidat. Farà nosa i anirà a parar a una capsa amb altres records sense amo ni destí, víctimes d'una edat que no perdona. I allà romandrà, tancat, fosc, amagat de la mirada d'un amant enyoradís que no el podrà regalar a la seva estimada. I el nen que es volia convertir en pedra per trobar la pau i ser oblidat, per fi complirà el seu destí, després d'haver viscut el més senzill i bell record que dues persones van compartir.
 
Però el nen que vol descansar en una calorosa tarda d'estiu vora de la soca d'un arbre, sentint la remor d'un rierol que hi corre al costat, no en sap res de tot això, encara. Potser es banyarà d'aquí a una estona i trobarà un còdol que li cridarà l'atenció, l'agafarà i li portarà a la seva mare, que ara mateix llegeix asseguda a un banc no gaire lluny i  ben segur que el cridarà aviat per tornar a casa. 

[@more@]

cortrobada Altres

De gats i gossos

Corren vents nous per la coral, diuen que ja tenim futura co-directora a la qual coneixerem d'aquí a uns dies. No voldria, però, desaprofitar l'avinentesa per a presentar la candidatura de dues possibles incorporacions que l'equip tècnic faria bé de considerar seriosament. D'excepcional vàlua, superarien de llarg els requisits d'entrada al cor aprovats recentment per la comissió de festes (veure Es busca cantaire) . Cantaires i directores, us presento la Laika i la Mussa:
 

 
Nascuda sota el signe del lleó, la Laika és una Beagle d'alta cua. Amb una sensibilitat educada per les arts més exquisides, especialment les culinàries, i una capacitat física i habilitats futbolístiques excepcionals gràcies al treball del seu enginyer entrenador personal, proposa la seva candidatura a directora. Ningú com ella remena la cua batuta, contagiant amb el seu ritme i alegria tot cantaire que se li posi pel davant, de sobres és conegut que un bon somriure ajuda a cantar millor. Amb una profunditat sonora inigualable, dotaria el cor de sorprenents tonalitats musicals adquirides a còpia de impaciència i exigència de menjar si mateixa.
 
D'origen i procedència enigmàtiques, tot i que se li intueixen avantpassats de la llunyana Siam i l'Egipte faraònic, la Mussa fa gala d'unes maneres aristocràtiques a l'abast de ben poques bèsties de quatre potes. Ensinistrada per la Laika en les complicades tècniques de badall i projecció de la veu durant llarguíssimes hores de mandra meditació, aquesta aspirant a soprano és capaç d'executar a la perfecció les harmonies més delicades, els salts més arriscats i els contrapunts més salvatges en persecució de rates notes impossibles.
 
Des de la meva humil posició d'enginyer-carpeter, les fitxaria sense pensar-m'ho gaire, tot i que la decisió final depèn de vosaltres. Us atreviu a conèixer-les? 
 
    L'enginyer representant

[@more@]

cortrobada Altres

Descans

Hi ha moments en la vida en què sents que la vida et somriu. Et trobes descansat. Camines lleuger, com si poguessis fer un saltironet i enlairar-te sense cap esforç. Avui, benvolguts cantaires, és un d'aquests moments.

Sóc d'aquesta mena de persones que opino que no fan falta gaires coses per a sentir-se feliç. D'igual manera, també és possible sentir-se completament infeliç amb ben poques que en faltin. Que siguin poques, però, no vol dir que siguin petites o poc importants. La manca o excés d'alguna d'elles pot arribar a ser fatal.

Il·lusió i esperança. Sartre, el filòsof de l'acció, deia que eren quelcom a evitar. Per què? Perquè no fan sinó projectar imatges d'allò que no som i que possiblemen no arribarem a ser. Que el que importa és el que un fa de la seva vida, el projecte que un va construint fruit de les decisions que prenem al dia a dia, i que cal enfrontar-se a l'angoixa de no tenir la certesa d'estar fent bé, conviure amb l'absurd a què ens pot enfrontar la vida quotidiana. Tanmateix, trobo que s'ha de ser d'una pasta especial per a viure en aquest estat d'angoixa , incertersa i desil·lusió permanents. Les persones com jo necessitem una petita dosi diària de certesa, il·lusió i seguretat que estem conduint bé la nostra vida.

Descans i tranquil·litat. Avui, des de fa ja bastant temps, és el primer dia que he pogut dormir tranquil·lament, sense despertador i sense preocupacions que em treguessin la son. S'han acabat la tensió dels concerts i les pràctiques de la UOC, les presses per enllestir el projecte de tesi i el treball de recerca. Tot va molt més rodat. No em sentiré pas culpable, avui, per fer ben poca cosa i descansar. És un sentiment completament diferent, però, a l'angoixa de no tenir absolutament res a fer i no saber què fer amb tant de temps com té un dia. Avui precisament escullo no fer res en particular i gaudir de la mandra d'un cap de setmana, potser encetar un llibre i anar al cine.

Quelcom hi ha, ara mateix, que em fa tenir l'íntima certesa que d'allò que faci els propers dies en dependrà la meva felicitat futura. Amb la il·lusió i esperança mínimes i necessàries, però amb la consciència de saber que no em puc excusar en el destí, en una fatalitat, sinó que en bona part jo en seré el responsable. Aquesta determinació, que no em deixa molta alternativa, no em fa sentir més feliç sinó més viu i confiat, amb més força per enfrontar el futur immediat.

Bon cap de setmana a tothom, fins dijous!

   L'enginyer descansat 

[@more@]