O de com ens vam presentar al I Certamen Coral de Vitoria-Gasteiz!
“No tiene porqué ser así” em va dir una senyora ahir.
Quan jo de la distància veia els altres florir
Arrel en tamboret de ferro, il·lusió marcida
Sweet Caroline esgargamellant-los, ella: “hay una salida”.
Estic bé així o no?, essència qüestionada.
En cruïlla similar tre-trepitja el cor Trobada.
Seguir vestits igual o toca canvi d’armari,
és que hi ha una muda amb què no hi ha qui el pari?
Vol seure amb els grans, però encara no ha crescut.
Si vol guanyar certàmens ha de passar per l’embut.
Disciplina fèrria, partitures de memòria,
per no ser derrotats per uns participants d’Eufòria.
Emborratxats del seu licor, van causar rebombori,
quan van ser perduts per notes de conservatori.
Però per què anhelar amb aclucalls la victòria?
Han xalat com mai abans, no cal tanta cabòria.
Fer-se asceta per obtenir els favors de Nike?
Si renuncien al seu ser no se n’aniran a pique?
De la mousikē desitgen ser el missatger.
Postman Pat no hi és, un dron és ara el teu carter.
Per fer amistat perpètua amb les esmunyedisses muses,
cal que et trobin al taller no valen més excuses.
Alguns són del parer que cal treure les rodetes.
“Si vam perdre va ser per les catalanes carpetes”.
Altres: “M’és igual el que jura el tribunal,
els precaris voluntaris són el jutge principal”.
És un manament cantar per amor a l’art.
Mes què fer si no els estima com als de Sant Cugat.
Lo seu amb Apol·lo és una verbotene liebe;
Semideus que mantenen l’audiència captiva.
Pulmons ben frescos, ciutat verdest d’Europa.
Pel que fa a ser gazte no poden vèncer aquesta tropa.
La nit era jove, però ja es troben a l’alba.
No vull ser ofensiu, però la pinten ben calba.
Bé ja n’hi ha prou de tanta tristor,
Posem a la vida un xic de plata tambor.
Deixa’m que li parli amic de l’il·lustre Cor Trobada
i de la gesta que feu ahir en basca contrada.
Al barri la gent el mira perquè és Uraniatarra.
Fa un xiscle agut perquè l’atenguin a la barra.
Pinça més d’un pintxo, i dos i tres.
Next, omple diafragma per cantar com el que més.
Ho fa al mig del carrer entre quitxalla hormonal.
Al cor se li’n refot el que es titlla de normal.
Té la pell colrada, pot fer front Jesús Giridi
Dalt de l’escenari muta, empal·lideix Ovidi.
Tenen un somni, un amets, si es vol.
Nervis al camerino, assaig com un vacúol.
Desfilar tarima pro, la sang altera:
Xicots és l’inici d’una nova era.
Invoquen a les bruixes, jaja juju
Mare mea l’acústica, ai, quin luju!
Idònia solista, ball irlandès
Després del La agut tenor té una Guinness.
Oración del remanso, emoció a la superfície.
Tercer premi cap a Gràcia si hi hagués justícia.
Cremen l’auditori, com Neró amb Roma.
El que passà al Liceu ha quedat com una broma.
Última cançó, non si us plau.
Enlloc més sentiran aquesta pau.
Toca esperar mentre les togues deliberen.
Ave Maria, Mozart, alguns contra LA son s’esmeren.
Ai, què maco! Bateguen a una les corals.
Llavors no gosaria acusar a ningú de fals.
Però tots no som iguals, el nostre Waterloo;
el cor del cor Trobada necessita superglue.
Abans de tancar carpeta, només vull recordar
que quan Sancho el savi la ciutat va batejar
cap batalla vençuda existia com a tal
perquè sovint la victòria és un estat mental.
I per això és apte que en una terra frontera,
on Navarra i Castella van fer la guerra,
el Cor Trobada albiri una bifurcació
que l’obliga a prendre una decisió.
Conservar la genètica vs. renovar o morir.
Està en les seves mans el què ha de venir.
Cor Trobada 