Evasió o victòria

O de com ens vam presentar al I Certamen Coral de Vitoria-Gasteiz!

“No tiene porqué ser así” em va dir una senyora ahir.
Quan jo de la distància veia els altres florir
Arrel en tamboret de ferro, il·lusió marcida
Sweet Caroline esgargamellant-los, ella: “hay una salida”.
Estic bé així o no?, essència qüestionada.
En cruïlla similar tre-trepitja el cor Trobada.
Seguir vestits igual o toca canvi d’armari,
és que hi ha una muda amb què no hi ha qui el pari?
Vol seure amb els grans, però encara no ha crescut.
Si vol guanyar certàmens ha de passar per l’embut.
Disciplina fèrria, partitures de memòria,
per no ser derrotats per uns participants d’Eufòria.
Emborratxats del seu licor, van causar rebombori,
quan van ser perduts per notes de conservatori.
Però per què anhelar amb aclucalls la victòria?
Han xalat com mai abans, no cal tanta cabòria.
Fer-se asceta per obtenir els favors de Nike?
Si renuncien al seu ser no se n’aniran a pique?
De la mousikē desitgen ser el missatger.
Postman Pat no hi és, un dron és ara el teu carter.
Per fer amistat perpètua amb les esmunyedisses muses,
cal que et trobin al taller no valen més excuses.
Alguns són del parer que cal treure les rodetes.
“Si vam perdre va ser per les catalanes carpetes”.
Altres: “M’és igual el que jura el tribunal,
els precaris voluntaris són el jutge principal”.
És un manament cantar per amor a l’art.
Mes què fer si no els estima com als de Sant Cugat.
Lo seu amb Apol·lo és una verbotene liebe;
Semideus que mantenen l’audiència captiva.
Pulmons ben frescos, ciutat verdest d’Europa.
Pel que fa a ser gazte no poden vèncer aquesta tropa.
La nit era jove, però ja es troben a l’alba.
No vull ser ofensiu, però la pinten ben calba.
Bé ja n’hi ha prou de tanta tristor,
Posem a la vida un xic de plata tambor.
Deixa’m que li parli amic de l’il·lustre Cor Trobada
i de la gesta que feu ahir en basca contrada.
Al barri la gent el mira perquè és Uraniatarra.
Fa un xiscle agut perquè l’atenguin a la barra.
Pinça més d’un pintxo, i dos i tres.
Next, omple diafragma per cantar com el que més.
Ho fa al mig del carrer entre quitxalla hormonal.
Al cor se li’n refot el que es titlla de normal.
Té la pell colrada, pot fer front Jesús Giridi

Dalt de l’escenari muta, empal·lideix Ovidi.
Tenen un somni, un amets, si es vol.
Nervis al camerino, assaig com un vacúol.
Desfilar tarima pro, la sang altera:
Xicots és l’inici d’una nova era.
Invoquen a les bruixes, jaja juju
Mare mea l’acústica, ai, quin luju!
Idònia solista, ball irlandès
Després del La agut tenor té una Guinness.
Oración del remanso, emoció a la superfície.
Tercer premi cap a Gràcia si hi hagués justícia.
Cremen l’auditori, com Neró amb Roma.
El que passà al Liceu ha quedat com una broma.
Última cançó, non si us plau.
Enlloc més sentiran aquesta pau.
Toca esperar mentre les togues deliberen.
Ave Maria, Mozart, alguns contra LA son s’esmeren.
Ai, què maco! Bateguen a una les corals.
Llavors no gosaria acusar a ningú de fals.
Però tots no som iguals, el nostre Waterloo;
el cor del cor Trobada necessita superglue.
Abans de tancar carpeta, només vull recordar
que quan Sancho el savi la ciutat va batejar
cap batalla vençuda existia com a tal
perquè sovint la victòria és un estat mental.
I per això és apte que en una terra frontera,
on Navarra i Castella van fer la guerra,
el Cor Trobada albiri una bifurcació
que l’obliga a prendre una decisió.
Conservar la genètica vs. renovar o morir.
Està en les seves mans el què ha de venir.

Crónica del Remanso

O de com vam viure la Primavera Coral 2024 al Centre Cívic Pere Pruna

A qui no li ha passat mai que estàs cantant “perquè Al·là ens ha volgut triomfants” sota l’atenta mirada d’una representació de Jesús a la creu pintada per un membre del Servicio de Propaganda franquista? El cor Trobada, especialista en navegar en aigües turbulentes, es va endinsar, per segona vegada aquest any, en un territori hostil. Una tripulació formada per joves precaritzats, amuntegats en cabines compartides, assetjats per l’imperi del capital navegant entre propietats dels qui estan explotant la seva terra. No són una banda professional, no. Són un grup de pirates que es reuneixen cada dimecres puntuals, a les 19:05, per preparar el següent atac. Per què s’emboliquen a navegar a mar obert quan podrien fer-ho dins del port (i No importa res més i és Divendres, visca l’amor)? Per què sacrifiquen el seu preciós temps i la seva suor en una nau perduda en un desert d’aigua? Doncs perquè al timó hi ha un capità capaç de convence’ls perquè saltin el foc i de convertir un grumet en contramestre. Una ment estratega que, minuts abans de l’abordatge, reorganitza els artillers perquè el seu impacte sigui màxim. I així fou el divendres passat.


L’atac s’inicià lleuger, àgil, fresc com l’alè de les valls irlandeses amb el ritme percutiu dels canons. Viratge a llevant per poder aprofitar la brisa i amb dents i ungles colpir a tot el mont. Ara cal tocar de peus a terra i avançar furtivament, lligant els moviments, tots a una, amb cordinació. Abans de l’assalt cal arremansar-se: cap fred (es fa llarg). Foc! Braços que surten disparats, crits, braços que no es mouen, riures diabòlics, agonia a la primera línea de combat. Les ordres eren anàrquiques, la lluita confosa, però han envestit l’enemic, que exclama. Aleshores l’intendent ha agafat el lideratge i al ritme dels seus passos s’han fet amb els presents. El botí ha estat substanciós i han cantat el seu himne. Així i tot, el capità no ha quedat satisfet: podria haver comandat amb més força, podrien haver seguit les seves instruccions amb més vigor.


Ser pirata no és fàcil, s’ha de tenir certa fusta. Ser pirata és reconàixer el cinquè element. Ser pirata és dedicar una part significativa del teu temps lliure perquè un projecte en el qual creus funcioni institucionalment. Ser pirata és descobrir un cometa i en morir, cedir la teva casa d’estil neoclàssic a l’Ajuntament de Barcelona perquè en faci un centre cívic. Ser pirata és ser el pal de paller de la teva corda. Ser pirata és esperar tres hores en el semàfor de Riera de Cassoles amb Via Augusta. Ser pirata és col·locar un nombre de cadires molt optimista a les 7 en punt. Ser pirata és esperar que carregui Oració del remanso al Cantamus. Ser pirata és navegar en el mar de carpetes del Drive. Ser pirata és pagar la quota quan toca. Ser pirata és rerererereorganitzar les partitures just abans del concert i trobar-ne una del trimestre passat. Ser pirata és reservar una taula per 19 i ser 21. Ser pirata és buscar l’aprovació del teu capità en una tòrrida nit de primavera. Ser pirata és buscar l’aprovació de la teva tripulació en una tòrrida nit de primavera. Ser pirata és seguir les recomanacions de la teva besàvia sobre quan menjar gelat. Ser pirata és intercanviar roba un diumenge al matí. Ser pirata és astorar-se amb un moviment d’una panxa embarassada. Ser pirata és portar una carpeta vermella. Ser pirata és sobreviure una mudança de mesos a casa la teva germana. Ser pirata és voler fotre canya als especuladors a Mallorca. Ser pirata és muntar un grup de música sense perseguir el que està de moda. Ser pirata és resistir en una boda on els amics del nuvi tiren gots buits a terra. Ser pirata és ser rebut amb efusió a un poble de León per les donacions d’un avantpassat teu. Ser pirata és quedar aïllat de la teva corda i tirar endavant la cançó. Ser pirata és que li diguin noi al teu pare. Ser pirata és no saber acabar una enumeració. Ser pirata és agafar un tros de pastís de llimona poc compacte entre dues patates fregides. Ser pirata és tenir un dilema moral sobre quina pronúncia de la j basca és la correcta. Ser pirata és pronunciar rivers ta és tenir el coratge de cantar en solitari davant de tothom. Ser pirata és lluitar contra la tirania de les patates braves cúbiques.

La vida pirata és la vida millor.
Estudiant, traballant, sí, però amb una ampolla de Moscatell.

Aquest text ha estat escrit per Pau Jané, cantaire del Cor Trobada.

Ens anem d’intercanvi coral a l’illa de Sardenya!

Durant el passat mes d’octubre, el Cor Trobada va tenir l’oportunitat de cantar a l’illa de Sardenya gràcies al nostre company Paolo, originari de Cagliari, la capital. Ens va posar en contacte amb el seu antic cor, el “Coro Carrales”, un cor d’homes amb seu a la mateixa ciutat i vam organitzar un concert conjuntament. Vam gaudir d’un cap de setmana llarg ple de música, cultura i bons moments.

L’experiència va començar un dijous a la tarda, quan, després d’haver fet el viatge en avió i d’haver deixat l’equipatge a l’hostal, ens vam reunir en un carreró de Cagliari per assajar el repertori i estar encara més preparats i preparades pel concert que ens esperava. Vam omplir de música els carrers, que fins i tot vam atraure una família gallega que, els hi vam agradar tant, que van venir de públic el dia del concert!! Després de l’intens assaig, vam compartir unes pizzes en una plaça, un àpat típic de la zona d’allò ben merescut.

L’endemà al matí, vam dirigir-nos a la platja. La jornada, es resumeix amb ukelele, cançons i jocs de mans, formatge amb balsàmic, jocs de pilota i molta calor. Quin plaer gaudir del mar i del bon temps al mig de l’octubre. I a la tarda… va arribar el moment del concert. Vam cantar al Centro Comunale d’Arte e Cultura, un antic escorxador reconvertit en espai cultural de la ciutat. El repertori, popurri de temes dels últims anys, va agradar bastant al públic i vam ser d’allò més divertits i variats. En el concert, vam comptar amb la participació dels excoristes Pablo i Valerio. Després del concert, ens van convidar a sopar i vam intercanviar nou repertori amb el cor sard. Finalment, continuem la nit musical a un bar de la ciutat que és acompanyat de guitarres i bon ambient. 

El dissabte al matí, vam tenir la sort de comptar amb un tour a la ciutat de la mà de la nostra companya Sara, qui també és originària de l’illa i experta en història i art. A la tarda vam tornar a la platja, on vam acomiadar el sol cantant “Bona nit” dels Pets a cappella. Va ser un moment d’estampa, que ens quedarà marcat per sempre. Per acabar d’arrodonir el dia, vam sopar a casa la família de la Sara, on vam ser molt ben rebuts.

Finalment, el diumenge, agafem l’avió de tornada a Barcelona ben d’hora al matí. Tornem amb la motxilla plena de bons moments i experiències inoblidables. 

ÚLTIMA HORA: EL MILLOR CONCERT DEL COR TROBADA!

Bé, potser el titular és una mica exagerat; però el periodisme ja les té, aquestes coses.
Com dèiem, el concert del passat dia 14 de març al Centre de Gràcia en el marc de la “9ª Marató de Cant Coral” va ser una bona mostra del gran moment pel qual passa el Cor Trobada.

O almenys així ho apunten diferents sectors de la crítica. La nostra directora, l’Ariadna De Casacuberta (que per molt que sigui la nostra directora també és capaç de ser molt crítica), va quedar molt satisfeta de l’actuació. D’altra banda, la Grissel (professora de cant d’una de les nostres cantaires, la Bruna) ens va dedicar paraules molt falagueres, com ara que “tenim les veus molt empastades” o que “sonem molt bé per ser un grup tan reduït”. D’una forma semblant es van pronunciar ex-cantaires, seguidors habituals del Cor Trobada, i la crítica especialitzada en general.

Així doncs, les conclusions que extraiem d’aquest concert no poden ser més positives. Plantant cara a les adversitats, després de patir un gran nombre de baixes durant els darrers mesos, els irreductibles cantaires del Cor Trobada hem fet pinya i, tirant una mica d’èpica, hem fet un dels nostres millors concerts.

Aquí ens podeu veure celebrant l’èxit durant el sopar que va tenir lloc després del concert:

IMG-20150314-WA0004

Més enllà de comentar els nostres èxits musicals (esperem que ens perdoneu certes exageracions d’aquesta crònica, exageracions perdonables, d’altra banda) no volem deixar d’esmentar el bon tracte rebut per la Coral Baluern del Centre, que va organitzar l’acte, i de donar-los sincerament les gràcies, així com a la resta de corals amb les quals vam compartir escenari. Finalment, voldríem simplement assenyalar com en són de bonics aquesta mena d’esdeveniments i l’alegria que suposa cantar en un cor.

I, de propina, aquí us deixem l’enllaç per veure el concert sencer (per cortesia, un cop més, de la Coral Baluern del Centre). No us queixareu!