Què amaguen les mirades?

L'experiència va ser certament pertorbadora. Bona part de les fotografies eren retrats de persones anònimes sobre un fons neutre, nues (eeeei… però de coll cap amunt, amb alguna excepció), mirant cap a endavant, sense fer cap gest ni manifestant cap emoció, en silenci. Tanmateix, no podia deixar de tenir la sensació que, en certa manera, aquesta ocultació deliberada de les emocions, els sentiments, no podia amagar quelcom que tots portem a dintre, quelcom que ens defineix però del què no en som conscients normalment. En alguns casos, les fotografies estaven amarades d'una franquesa, una honestedat absoluta respecte a un mateix, com dient "jo sóc així, no hi ha res més del que veus"; altres, en canvi, semblaven desafiar a l'observador, convidant-lo a explorar més enllà del que ensenyava la fotografia; algunes transmetien una força, un caràcter, que les feia especialment atractives tot i ser models casuals, gent del carrer. La nuesa, en tot això, no deixava de jugar un paper important. Superada la barrera de la vergonya, no podem sinó manifestar-nos tal com som en realitat.

Us heu fixat algun cop en la cara que fem la majoria de persones quan anem en metro: mirada indefinida, pensant en Déu sap què, al nostre món particular i sense parlar amb ningú? No molt diferentes de les fotografies que vaig veure. Què volem amagar rere els ulls? Algú va dir un cop que els ulls són el reflexe de l'ànima. A vegades penso que no en son mirall, sinó una porta. La podem tancar, però algú la pot obrir i descobrir alguna cosa sobre nosaltres que no ens imaginem.

Per cert, aquesta exposició encara es pot anar a veure fins al 18 de febrer, si us espavileu encara hi podreu anar.

A reveure!

        L'enginyer fotògraf